La consolen i la planyen,
però ningú sap el seu mal,
ni el metge qui la visita,
qui és comte conventual.

També hi va anar sa mare,
quan no hi va haver remei;
—Filla, la meva filla,
de quin mal vos queixeu?

—El mal que jo tenc, mumare,
ja fa estona que el sabeu:
aquell ou que vós me dàreu
me va enfoscar sa veu.

—No digueu això, ma filla,
no ho digueu, que no ho sabeu.
Confessau, la meva filla,
i llavors combregareu,

i, en tenir l’ànima neta,
llavors testament fareu.
Pensau-hi bé, filla meva,
pensau, què em deixareu?

—Vós del testament que faça
poca alegria en tendreu.
Set castells jo tenc dins França,
tots estan a nom meu:

els tres primers per don Carles,
per don Carles germà meu.
El quart i el quint són pels pobres,
pobres per amor de Déu.

—I els altres dos, filla meva,
ane qui los deixareu?
—Els altres dos són pels frares,
perquè enterrin lo cos meu.

—La corona d’or, ma filla,
ane qui la deixareu?
—La corona d’or, mumare,
deix a la Mare de Déu.

—A mi, què em deixau, filla,
a mi què em deixeu?
—A vós us deix, mumare,
mon cos: que l’enterreu.