QUI SOM

QUÈ TOCAM

El llaüt

És un dels instruments més pinturescos i carismàtics, per tant com té al darrere una llarga història, plena de matisos, variacions, perfeccionaments... Sembla ser, segons ens expliquen els que han estudiat aquestes temes, que té quatre mil anys d'història, ja que data del II mil·leni abans de Crist, amb un origen en la civilització sumèria. És evident que la diferència entre els primers llaüts d'aquells anys remots i els que coneixem nosaltres és considerable, ja que l'instrument ha anat sofrint molts de canvis, a mesura que es va expandint per tot l'Àsia (Pèrsia, la Índia, la Xina, Afganistan...), agafant diferents formes i estils.

El llaüt que irromp al món occidental, que és el que evolucionarà cap el que nosaltres coneixem, és el que ve del món àrab. D'aquí el nom, que prové de l'article "al" i del substantiu "ud", que significa "fusta". Aquest llaüt es comença a prefeccionar a partir del segle IX, en el XIII entra en els àmbits cultes de l'Europa occidental. L'evolució posterior li va donant la fesomia que té actualment. Per tant, és un instrument que podríem qualificar com a característicament mediterrani.

El llaüt que coneixem, idò, té la caixa plana, bastant gran, que dóna una gran ressonància al so de les cordes. Damunt la caixa té tres forats, anomenats "rosetes" que prenen una forma característica. Consta de dotze cordes, que són en realitat sis parells.

En el món àrab, els llaüts servien tant per interpretar música culta (com a instruments solistes), com per acompanyar en la música popular. En la música tradicional menorquina, el llaüt ha estat sempre present, omplint de sonoritat la rondalla de músics. El paper del llaüt a S'Albaida té aquest element popular, de la música tradicional, i inclou el virtuosisme amb què el perfeccionà l'instrument a partir del Renaixement. El que en resulta és un so que dóna caràcter i a la vegada espontaneïtat, per tant com també es deixa espai a la improvització.

La mandolina

Un altre instrument de corda també emprat en alguns temes és la mandolina. En els seus orígens, agafa característques del llaüt, i data del Renaixement. És italiana, i allà ha estat a on, precisament, més ha triomfat. Va ser present en la música popular d'allà, però també ha vist com importants músics cultes l'han inclosa. Els primers constructors importants de mandolines foren milanesos, però la que més s'ha trasmès és la derivada dels constructors napolitans. Consta de quatre cordes dobles i és sensiblement més petita que el llaüt. La principal diferència de so amb aquest instrument és que la mandolina és més aguda i en algunes cançons pot aconseguir donar un grau de lirisme molt suggestiu.

La guitarra

És l'instrument de corda més conegut i emprat. L'origen és confús, però sembla que tengui un avantatpasssat en la cítara grecollatina, passant pel món àrab, a partir del qual s'introduí a l'antic Al-Andalus. Durant el Renaixement, mentre a Europa triomfava el llaüt, a Castella anava agafant popularitat la guitarrra, per això ha conservat el nom de guitarra espanyola. A finals del segle XVII, l'instrument pren la forma pràcticament definitiva que encara es conserva. Consta de sis cordes simples.

L'instrument sempre ha estat present en els grups de música popular, com a base per a l'acompanyament de les melodies. A S'Albaida, la guitarra té un paper important en l'acompanyament, però també pren importància en els puntejats d'algunes de les peces pròpies. També és aprofitat un tipus d'acompanyament com el del flamenc, en alguns casos, tipus de música que més rediment ha tret d'aquest instrument.

El guitarró

És un instrument, aquest sí, eminentment popular. És com un guitarreta petita i la seva funció és la d'acompanyar i de donar un so més agut a aquest acompanyament. Sembla ser, encar que sigui un poc confús, que el seu origen és catalano-valencià, encara que també se'n troben a les Canàries. És molt semblant al tiple, encara més petit. Ha estat sempre present en els grups folklòrics.

La manera de tocar-se és sempre rasgant les cordes, no se solen puntejar. Igualment, la gràcia de l'instrument és el joc amb el ritme, cal trobar els contrapunts al compàs, és important que no sigui sempre un ritme llis, a temps, sinó variat, a voltes inesperat.

El baix acústic

És un instrument de corda, amb una caixa de ressonància bastant gran i amb quatre cordes gruixudes que emeten un so bastant greu. Aquest instrument, com tots els baixos que existeixen en qualsevol formació musical (el contrabaix, el baix elèctric, la tuba...), és el que sustenta la base harmònica en la música, com han assenyalat molts teòrics musicals. La veu greu dóna profunditat a les peces i cançons.

La flauta

Es pot dir que és un dels instruments més antics que es coneixen i a la vegada més universals, ja que des d'anys remots se'n troben arreu del món. S'han trobat flautes d'os que són del Paleolític. Bàsicament se'n distingeixen de dos tipus: verticals i transversals.

A Europa, tant les unes com les altres, arriben cap al segle XII --provinents d'Àsia, les transversals en cconcret de la Xina. La flauta vertical pren, tot d'una, més embranzida, tant a nivell popular com culte. Al segle XVIII, però, es faran composicions per a flauta travessera, que anirà adquirint més importància i més perfeccionament tècnic, pel que fa a la música culta.

A nivell popular, la flauta vertical, anomenada comunament flauta dolça, ha estat la que ha tingut més cabuda. Els grups folklòrics han utilitzat sovint aquest instrument com a solista en les tonades populars. La flauta travessera, en canvi, no tant. S'Abaida utilitza les dues depenent del tipus de melodia que s'estigui fent, mirant quina hi escau més.

Altres variants de flauta dolça, també utilitzats en algunes cançons, són la sopranino i el fabiol, de provinença catalana, i emprat també en les festes populars de Menorca (recordem la figura del fabioler que precedeix les colcades). Hi ha unes quantes melodies populars que són especials per fabiol.

El clarinet

Aquest instrument, així com el coneixem, és del segle XVIII, quan un constructor europeu fabrica el primer exemplar. L'abast d'aquest instrument no és, en aquest cas, popular, sinó sobretot culte, usat en la música clàssica, i posteriorment agafarà importància en músiques com el jazz.

Tanmateix, podem trobar antecedents directes en els chalumeau francesos, que són una variant europea relativament moderna dels primers instruments que es coneixen d'aquesta família, que daten del tercer mil.leni abans de Crist, amb un origen egipci. Per tant, podem parlar d'un instrument, aquest sí essencialment mediterrani. L'antic clarinet, anomenat "zumarah", es va extendre per les conques d'aquesta mar, per l'Àsia Menor, pels països europeus i pel món islàmic.

En les seves composicions, S'Albaida es vol fer ressò d'aquest abast mediterrani de l'instrument, present en les músiques dels països islàmics, d'influència important. D'altra banda, són les característiques tècniques de l'instrument d'ençà del XVIII les que són aprofitades.

La percussió

Englobam amb aquest terme tan genèric tots els instruments que són usats com a base rítmica en les cançons de S'Albaida. És un dels elements més característics del grup. El treball a nivell rítmic és evident, i del qual participen tots els instruments. Els de percussió, però, prenen rellevància especial, donant fesomia especial a les composicions. Són molts els instruments que componen aquest conjunt. La mescla d'aquests i la distribució damunt l'escenari és una manera d'entendre la funció de la percussió.

La majoria d'instruments són tradicionals juntament amb alguns de més universals, i podríem fer una llarga llista: bongos, djembé, darabouka, pandero, pandereta, castanyoles, cardussa, ximbomba, triangle, caixa, plats, tambors, bombo. A la pràctica, es fa un ús bastant complert d'aquests, combinant uns i altres en les diferents cançons.