La consolen i la planyen,
però ningú sap el seu mal,
ni el metge qui la visita,
qui és comte conventual.
També hi va
anar sa mare,
quan no hi va haver remei;
Filla, la meva filla,
de quin mal vos queixeu?
El mal que jo
tenc, mumare,
ja fa estona que el sabeu:
aquell ou que vós me dàreu
me va enfoscar sa veu.
No digueu això,
ma filla,
no ho digueu, que no ho sabeu.
Confessau, la meva filla,
i llavors combregareu,
i, en tenir lànima
neta,
llavors testament fareu.
Pensau-hi bé, filla meva,
pensau, què em deixareu?
Vós del
testament que faça
poca alegria en tendreu.
Set castells jo tenc dins França,
tots estan a nom meu:
els tres primers per
don Carles,
per don Carles germà meu.
El quart i el quint són pels pobres,
pobres per amor de Déu.
I els altres
dos, filla meva,
ane qui los deixareu?
Els altres dos són pels frares,
perquè enterrin lo cos meu.
La corona dor,
ma filla,
ane qui la deixareu?
La corona dor, mumare,
deix a la Mare de Déu.
A mi, què
em deixau, filla,
a mi què em deixeu?
A vós us deix, mumare,
mon cos: que lenterreu.